DE TEVES A MEVES, " AMIC", DURAN LLEIDA

Avui, mirant el faceboock i les noticies com sempre, he trobat aquesta carta que m'ha cridat l'atenció, no era la ùnica que en parlava del Duran i LLeida.

Volia dir que quan sento alló; "de tota la juventud està falta de valors, els politics tots son corruptes, els capellans..," M'esgarrifo, no soc tant radical amb les meves conviccións, ja que penso que el que es necesita per aixó, es fer una bona "criba " (separar la palla del blat) com feien els pagesos abans.

Suposo que no cal que expliqui el perque, oi?.

Si entre tots podem, encara que sigui poc a poc , separar la palla del blat, tots viurem millor. Que no siguin ELLS, els que ens descrimi'nin i s'enfotin de la situació que gaudim la majoria, nens,pares,mestres,avis, jubilats, discapacitats, pensionistes,funcionaris, metges, infermeres, artistes.......... .......................................................................................

per qué "ells" sense carrec, son o tindrien que ser com nosaltres o ells abans d'entrar a la roda del Ego. La politica no tindria que ser mai per engreixar butxaques( aixó si que es ciencia ficció de la bona ).Peró si anem denunciant, informant, despullant, acabaran nus i febles.

Carta oberta a Duran i Lleida: “Els docents no mengem merda”

Posted: octubre 3, 2013 in Filosofant
Etiquetes: declaracions, docència, Duran, Duran i Lleida, luxe, salaris,universitats

16

Benvolgut senyor Duran i Lleida,

Encara que li pugui semblar estrany, un bon nombre de persones d’aquest país ens dediquem a la docència i mengem. Alguns i algunes fins i tot paguen hipoteques! I no mengem merda! De fet, estic convençut que vostè menja molta més merda transgènica i plena de pesticides que la meva família.

Amb el salari d’un docent universitari més o menys estable és pot viure, menjar i pagar les factures perfectament. I som molts els precaris i precàries que vivim amb molt menys i tirem endavant mes rera mes. Fins i tot tenim la gosadia de fer plans de futur, tenir criatures i dedicar un part del nostre temps a la lluita en contra de les seves polítiques redistributives compromeses en transferir recursos dels més vulnerables als més rics. Polítiques que porten a terme sense cap mena de mala consciència i que estan deixant a la misèria a molts milers de catalans i catalanes mentre vostès discuteixen absurditats reunits a restaurants de luxe o en transports de 1a classe.

Això no vol dir que estigui content amb la patètica situació de la docència universitària catalana. Ni molt menys! En 3 anys, els professors associats d’una de les universitats on treballo, hem perdut un 63% del salari. Fem les mateixes hores i ens obren i tanquen contractes trimestralment. Sense cap seguretat en la nostra continuïtat, hem d’anar treballant i preparant assignatures confiant que el curs següent hi haurà pressupost i voluntat de contractar-nos un altre cop. La flexibilitat laboral en el seu màxim exponent. Amb aquest panorama, aquest curs treballo a temps parcial a tres universitats (a més d’exercir com a investigador independent). Sí, sí, tres. No es pot dir que no a res. I per desplaçar-me he d’agafar el transport públic més barat que trobo, perquè si no ja no em surt a compte la classe. Res d’AVE, ni benzines, ni peatges. Regionals i autobusos. I només soc un més dels que sobreviuen de la docència. I em consta que hi ha gent que està molt pitjor, tot i que probablement tenen més talent que vostè i jo junts.

Suposo que em dirà que la nostra situació és culpa de Madrid. Miri, ja n’estic fins al capdamunt! Fins al capdamunt de paràsits socials que dediquen el 99% del seu temps a justificar-se davant la ciutadania per mantenir les seves quotes de poder i els seus salaris. Vostè, amb les seves dècades com a professional de la política és un exemple del càncer que viu la democràcia liberal i dels despropòsits de la transició espanyola. Vostè és tan enemic o més de les classes populars d’aquest país com el govern de Madrid, el Partit Popular, o la Banca Internacional. Amb les seves declaracions ha deixat claríssim quina és la seva motivació (i la de la majoria dels seus companys i companyes) per ser on són: Viure bé, enganxats a la poltrona.

Sap què? La majoria de nosaltres, ens conformaríem amb molt menys del que vostè cobra si ens garantissin seguretat i protecció social. Si no sotmetessin les nostres vides als atzars i a les voluntats dels mercats. Segurament, els seus amiguets, aquells amb qui es reuneix tan sovint, no estarien tant contents i no farien tants calés. I probablement, vostè no podria seguir enganxat a la poltrona amb la cola de la demagògia i de l’escenificació política de la democràcia liberal.

Si algun dia vol tornar a la docència, li asseguro que faré el possible per assistir com a oient a alguna de les seves classes. Per desgràcia, dubto que arribi a tenir aquesta oportunitat. Vostè ja s’ha expressat amb claredat: no pensa baixar del tren de vida dels ricatxos. Tampoc es preocupi gaire. Sap tan bé com jo que pot deixar la política quan vulgui. Segur que hi ha moltes empreses que li faran suculentes ofertes en honor a una llarga relació d’amistat i col·laboració.

I si no, ja no ve d’aquí. Aguanti fins als 65. Vostè segur que ha cotitzat suficient per cobrar la pensió màxima. Ara que… potser amb pensió màxima tampoc li dona per anar al Set Portes o a la Camarga cada setmana… S’ha imaginat com viuen les persones que cobren pensions no contributives malgrat haver treballat durament tota la vida? Disculpi que me’n vaig de tema. Si m’hi poso aquesta carta podria ser tan llarga…

Rebi una cordial salutació. Des de baix a l’esquerra no el perdrem de vista ni deixarem de gaudir de la seva oratòria,

Albert Sales

Professor (precari) de Sociologia i Criminologia a la Universitat Pompeu Fabra, Universitat de Girona i a l’IDEP (Universitat Abat Oliva) i col·laborador de la Universidad de Salamanca, de la Universitat Rovira i Virgili i de la Universitat Oberta de Catalunya.

ARTE EN BASURA- HOY 26 Septiembre- Dìa Marítimo Mundial

HOMBRES BASURA

Un ejército de esculturas de “Hombres-Basura”, diseñadas por el artista alemán H.A. Schult, emergerá del mar en Barcelona con motivo del Día Marítimo Mundial.

Según el último informe de Naciones Unidas, el 80% de los cien millones de toneladas de basura que se acumulan en los oceános procede de residuos generados en el ámbito terrestre. Con el fin de llamar la atención sobre este problema, el próximo Día Marítimo Mundial (26 de septiembre) un centenar de esculturas hechas con basura saldrá del mar en la playa de La Barceloneta. Los “Trashmen”, diseñados por el artista medioambiental alemán H.A. Schult, son parte del proyecto Coronita Save the Beach que cumple ya cinco años concienciando sobre el estado de las playas en el mundo. Este proyecto forma parte, a su vez, de la trayectoria de compromiso medioambiental ‘Best Beer Company in a Better World’ de la compañía cervecera AB Inveb, a la que pertenece Grupo Modelo.

Estos “Hombres-Basura” han recorrido ya todo el planeta denunciando las agresiones del hombre a la Tierra: desde las pirámides de Egipto, pasando por la Plaza Roja de Moscú, la Gran Muralla China, la Grande-Place de Bruselas, el cementerio de residuos nucleares de Gorleben (Alemania), la plaza del Popolo de Roma, la catedral de Colonia, el arco de La Défense en París, Nueva York, Washington y hasta la Antártida. Esta vez los “Trashmen” portarán pancartas con mensajes de concienciación sobre el estado de degradación de mares y océanos, y como consecuencia, de las propias playas.

*******************************************************************************

Tendríamos todos que ver en esta obra, algo más que hombres basura, son nuestros desechos acumulados en un mar, del cual pretendemos abastecernos y que está también lleno de vida.

Precisamente hoy día dedicado al MAR Mundial, que también sirve de inspiración a escritores, poetas, pescadores, marineros...

Reflexionemos TODOS, es mar común, y un %, aproximado a tres cuartas partes de nuestro bonito

planeta "azul".  

H.A. Schult, el escultor

L'agonia dels negocis petits de tota la vida...van plegant

mails de naufragi inminent

Avui he rebut un e-mail de l’Associació de premsa de Tarragona, de la que sóc sòcia des de fa molts anys, tants com 19 anys que vaig decidir entrar amb il·lusió en aquest sector (prensa, revistes, papereria, llibres...)oferint aquest traspàs per si podia interesar-me.

Sóc conscient de que tot marxa prou complicat en aquets temps, que han tancat molts negocis coneguts del poble on estàs i dels de l’entorn. Negocis com els nostres queden minimitzats i discriminats pel temps i la manera d’evolucionar de la societat. Cada cop costa més aguantar un negoci que abans donava per viure, i treballant molt, per ampliar llocs de treball o instal·lacions, pagar estudis dels teus i algun que altre caprici o estalvi.

Avui és complicat aguantar-lo, sobreviure. Hi ha molts supervivents per que son portats per distribuïdores directament, i pocs de particulars autònoms, com el meu.

Cada cop vas reduint personal, i et quedes tu sol per tirar endavant, i un sol es crema molt ràpid, per que la vida no ha de ser viure per treballar, sinó treballar per viure sense grans coses la majoria de les vegades, i altres per que portes tota la vida fent això i no pots plegar fins que no pots més, per edat o per força.

L’exemple de l‘anunci és real, però no feia falta. Ho sabem i anem fent mentre es pugui. Quan sento que hi ha gent que obre, o voldrien obrir un negoci com aquest, és per que segur que no en coneixen cap de a prop.

Comercio tradicional: entre el cierre y la renovación En poco más de un año han cerrado doce establecimientos emblemáticos del Centro de Málaga y los supervivientes buscan fórmulas para adaptarse a los nuevos tiempos aixó con veieu pasa a tota reu , desgraciadament, no poso tot el contigut, tots son similars.

Sempre diuen que és millor això que l'atur, clar és millor menjar un tros de pa, que haver de manllevar-lo.

Puc semblar un tan derrotista i sento decepcionar a aquell que pensi que és un negoci rodó. Com he dit, els temps canvien i els negocis també ho han de fer, i modernitzar-se, és  clar que sí, però si mires la rendibilitat, has de tenir un bon coixí, el local en propietat, ser familiar i seleccionar bé els productes que poses a la venda, seleccionar i descartar...i ser jove també va bé.

Ho sento, no puc mentir i m'agradaria escriure amb optimisme, crec que en el meu blog ja he escrit sobre això, i no voldria repetir. A mi m'agradaria dir un altra cosa, rebre uns altres e-mails, que no siguin sobre l’agonia de petis comerços, i tenir una visió de futur millor per tots.
Avui sentia per les noticies el tancament masiu de quioscos, en poc temps, i aixó que mols d'ells eren de distribuidores també.

Catalunya ha perdut un 22% dels quioscos en 4 anys

RECULL D'IMATGES- EMOCIONANTS

Volia afegir mes videos i mes fotografies, per aquesta diada tan, com dic jo "EMOCIONANT", però crec que si ja no ho posso  es farà antic i ademès, que puc dir mes de les coses, les imatges, les cançons i comentaris que surten aquí, per tant per tots aquells que no he vist aquets videos on podeu sortir li dono al publicar: click

Via Catalana per la Independència al Penedès

Via Catalana tram 661

Cadena Muntage

Via Catalana (Girona, Catalunya)

aixó també pasava al sud del pais.

fent historia!

que guaposssssss!

passat i futur

in.inde-independencia

AVUI ERA EL DIA " 11 de setembre 2013 "

 una bonica imatge per avui.

Avui volia anar a formar part de la cadena humana per la Via Catalana, de fet estava molt  contenta per anar amb l'autocar de Castellers de casa
  ja que em sento molt motivada amb ells, tots ells, grocs,vers,blaus vermells.Peró tot i tenin plaça, no he pogut anar per un motiu de salud imprevista.De totes maneres no m'he perdut res, es impresionat forma part d'aquestes decisions  historiques de manera solidaria i respectuosa, sense incidens violents per reivindicar el nostre dret a decidir.                                      De fet les úniques manifestacions violentes i antidemocratiques han estat protagonitzadas per grups radicals a Madrid i algún de meyns importancia al pais  Valencia.                                                                                                  Evidenment no tots tenim la mateixa opinió sobre la Independencia, i es tenen que respectar totes les opcions amb tolerancia, i que hi ha molta manipulació politica també, no es tot tan clar com ens volen fer veure. Peró avui manifestavem la nostra il.lusió i erem molts, escampats i  no sempre representats a Barcelona només.                                                                                                  
A part de totes les fotos que voldria enganxar aquí, i com la meva amiga Nati, m'ha donat la sorpresa de haver fet la glossa de la Diada al Vendrell i ella en sap molt mes que jo, d'explicar aquet sentiment que comparteixo plenament , os ensenyo el seu discurs..



Nati Soler Alcaide

• Avui he tingut l'honor de fer la glossa de la Diada al Vendrell i a sobre l'acte es fa davant la tomba del nostre gran músic i patriota Pau Casals, aquí teniu el que he dit.
  
  ONZE DE SETEMBRE DE 2013
  
  Casa meva era petita i sagrada. Ens contenia a mi i als meus fins que vaig descobrir l'existència de la veïna, una dona riallera i amable que ens portava cireres i ens manllevava ous i farina. No deuria saber dels ulls dels altres ni de números, perquè traginava, a mans plenes, d'una casa a l'altra.
  Érem feliços mentre no ens calia passar comptes perquè, en aquell temps, al rebost i als armaris els mancava poc del que creiem imprescindible. No els teníem buits com els havien tingut els pares, ni tan plens com hauríem volgut nosaltres, però amb el que hi havia, en fèiem prou i, era tan semblant a cada casa que no ens calia passar la balda, confiàvem plenament amb la veïna i ella amb nosaltres.
  Ella i nosaltres, confiàvem també, en els veïns de l'altre costat i els de l'altre costat, amb els de més enllà i els de més enllà amb els d'un més enllà que nosaltres no havíem vist mai i dels que no en sabíem origen ni descendència. Llavors...rumiàvem...i, si més enllà hi viu la púrria? La mala gent existeix i, si no la veiem per aquí, és que viu més enllà, ens dèiem, sense mirar cap endins i trobar el bocí de mal, que més gros o més xic, tots traginem d'amagat.
  Mentre ens fèiem grans a preguntes, es va esborrar la primavera i, ja l'estiu ensumava la fi quan, de casa en casa, va passar la remeiera dient que, més enllà passen coses i ho deia amb una veu tan fonda que, sense veure-les, vaig témer les coses que passen més enllà. Deia que ens xuclen l'aigua, que ens barraran les portes, que ens faran més estrets els cinturons...
  Parlava amb veu de misteri i em feia tornar la carn de sotsobra, mentre la nit més freda s'enfilava per la finestra més alta de la meva petita i sagrada casa. La remeiera deia, sense veure's el seu, que el mal és la gran roda que gira implacable i, sense miraments, esclafa una i mil voltes tot allò que, tossudament, se li resisteix. Els llegits l'escoltaven i citaven una vella guerra perduda, que ens va sotmetre.
  En silenci em pregunto si mai hi ha hagut una sola guerra on hagi vençut el poble. Sé tan poca història i la poca que sé me l'han volgut fer veure del color que convenia a qui me l'explicava, que no em puc respondre amb contundència, tot i així, estic ben certa que, el poble no ha guanyat mai ni una sola guerra.
  Aquella vella guerra de la que sento parlar, la de fa quasi 300 anys, un cop més, el poble va perdre, però no va perdre per haver fet una tria errònia. Va perdre perquè quan qui parla són les armes, sempre perd el poble i acaba de carceller o de pres, però sempre mordassat i pagant les trencadisses.
  Pau Casals, el nostre veí i mestre, davant la tomba de qui tenim l'honor i l'encert d'aplegar-nos, en va veure massa de guerres. Ell, que buscà recer en les veus reconfortants i silents de la marinada, el trobà, només, en l'empenta treballada, d'on li verolaren raons per parlar en nom d'un poble amb regust de saó gastada. I parlà demanant justícia per l'espai on havia nascut. Tot ell va fer-se gest, contundent com una cadena humana. Clamà amb la millor eina amb la que es pot clamar, amb eina de treball. La seva, un violoncel, que li servia el pa, el rescabalava de la devastació del silenci i li plantava la força per a no desprendre's, mai de la terra sorda.
  Nosaltres, tan llavors com ara, només tenim poc més que el camí del pensament, i sovint es fa costós fer sentir el que pensem. Si goséssim diríem, parafrasejant Espriu: Oh, que impotent em sento davant el joc brut dels qui s'han repartit la terra sense haver-la espedregat mai i que indefensa estic en aquest espai de fites esborrades, on quatre bergants, mudats de savi, han confiscat les collites i han empresonat la parla en un arxiu polsós! Aleshores, el gran consell acordarà donar-nos un grapat de xavalla pintada d'or relluent i un codi insuficient i prim per emmarcar la pàtria, com un reducte desgastat dins un esponerós àmbit. Car sóc tan tossuda com tot el meu llinatge i, malgrat la perpètua temptació de fugir, em quedaré per sempre aquí per fer servir la llengua d'espasa i eina contra qui ha decidit, desassenyat, sotmetre'ns.
  Nosaltres, el poble, els que escoltem veus de remeieres i fem de la nostra veu un pensament i amb les nostres mans edifiquem l'indret on volem viure. Nosaltres ens conformen mirant com es desfà l'hivern i els ametllers pinten bancals blancs, olor de mel a la falda de la cinglera xica, oberta a mar perquè els garrofers hi arrelin, confiats com ceps, tan perdurables com oliveres, tan ferms com la fe i l'amor que tenim a aquesta terra. Sí, nosaltres, els que tenim una estrella de sang just al palmell de la mà de veremar d'alba a sol post, d'aplegar olivers al pedregar, sí, nosaltres, els que tenim una estrella de sang just al palmell de la mà d'aplegar-vos les paraules llençades sense pensar. Sí, nosaltres, hem vist i hem sentit les manyes dels que ens volien comprar per un grapat de quincalla, fins i tot ens hem deixat ensarronar pels seus artificis, els quals, ells, sàviament, anaven mudant al so dels temps. Hem caigut i ens hem alçat, mentre ells llegien genuflexions.
  Tot ha passat entre les quatre invisibles parets de la nostra petita i sagrada casa, des de elles hem vist com se la disputaven uns i altres, hem vist fer servir el bressol i la força per nomenar-se amos nostres. Hem tremolat davant les barroeres formes exhibides, però no hem desistit mai de mantenir el pensament i la hisenda.
  Aquest poble, portador de tantes aparents derrotes, no les commemora avui per fer viu el lament, sinó que avui s'aplega per alimentar l'empenta que ens manté ferms en la fe i l'amor a aquesta terra.
  
  
  VISCA CATALUNYA!! VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

  El Vendrell, 11 de setembre de 2013

  
  

  

  Una esstelada guapisima!

  
  

  

  aquí tenia que estar jo, llástima, peró que bonic.
  
  HE DONAT LA MA A:
  http://paraulesdescarlata.blogspot.com.es/2013/09/sota-els-meus-peus-tremola-la-terra.html#comment-form

  
  

  
  

   11 de setembre de 2013

  

UN SETEMBRE EMOCIONANT

L'estelada lluminosa de Vallverd d'Urgell

Dia 31 de Agost a l ' estany de Vi1asana-Ivars

Ahir, dissabte 31 d'agost, els meus fills i jo vàrem decidir anar a fer una visita a la meva mare (la seva àvia) al poble on vaig néixer. Ella passa a casa seva els estius, ja que els hiverns són molt durs per una persona gran, com és la mare, i la casa no té calefacció, només estufes de llenya.

El Pla d'Urgell és molt calorós a l'estiu i a l’hivern tenen molta boira, dies i setmanes sense veure el sol.

El poble està a la província de Lleida, es diu Vallverd d'Urgell. És un poble petit a pocs quilometres de Ivars d'Urgell i Vilasana (on han fet "ressuscitar" l'estany, que porta el nom d’Estany de Vilasana i Ivars).

A l’entrar al poble una gran estelada ens dóna la benvinguda i ens encanta a tots. Després de veure a la família, ens assabentem que els cosins que faltaven estaven a l'estany, fent una gran cadena humana per la independència de Catalunya.

Ho vam saber massa tard, quan ja marxàvem, però va ser molt emocionant veure'ls tornar a casa satisfets, amb una gran rialla per haver aconseguit envoltar tot el tram transitable de l'estany.

Un altre dia parlaré molt més de la historia de l'estany, del perquè es va assecar, com van decidir omplir-lo de nou i dels avantatges de fer-ho.  S’ha aconseguit un espai preciós per passejar, i s’han recuperat les especies d'animals i aus que es van perdre.

Però avui volia parlar de l'emoció que ens va transmetre, que en un lloc tan reduït dins del Pla d'Urgell s’aconseguís sensibilitzar a tanta gent.

Tots parlem de la Via Catalana, tots el que creiem amb la independència del nostre país i volem que la resta del món es doni conte de la nostra decisió de voler ser independents. Emociona veure els blogs que en parlen, les entrevistes, les facilitats per trobar mitjans pels desplaçaments col·lectius, els desplaçaments a llocs menys poblats de la nostra Catalunya amb cotxes particulars, és molt molt  emocionat sentir-se català,

(sigui de naixement, adoptat o simpatitzant), a Catalunya a la Xina, a New York, a Londres i perquè no, a la resta d'Espanya (que pensen que no els volem i no es així).

El respecte comença per respectar-nos a nosaltres i al demés, però respectant cada una de les opinions, les nostres incloses.  

La il·lusió del passat 11 de Setembre ha de ser respectada, pot ser que no sigui senzill aconseguir-ho, però no hem de perdre l'esperança. Tots units fent aquesta cadena humana per la independència donarà la força i la credibilitat de la nostra motivació, amb la Via Catalana o amb altres iniciatives de pobles d'interior o lluny de la carretera escollida, hi ha moltes carreteres més  i molts camins i persones.

Els catalans tenim la sardana, els castellers i les tradicions  que fan que siguem una pinya, una gran pinya humana. 

Entre tots farem un 11 de Setembre de 2013 emocionant i que recordarem sempre.     

    

Qué en farem dels llibres?. Opinions dels entess@s i patidores del canvi.

Barcelona, 26 d'Agost 2013

Què en farem dels llibres?

Victòria Miró. Barcelona.

 

/ 25.08.2013

El futur de les biblioteques i de les llibreries, l’actitud (reticent) de les editorials davant d’un panorama sacsejat per l’ebook, les noves formes de lectura i la creació de continguts digitals. Aquests van ser alguns dels temes que van tractar Laura Borràs, directora de l’ILC, Carme Fenoll, cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat, Carol Huesa, de l’editorial Vicenç Vives,Marisol López, directora de l’Àrea Digital de l’Institut Català de les Empreses Culturals, i Emma Llensa, co-fundadora de l’editorial digital Ubicuo Studio en una taula rodona extraoficial que van decidir celebrar després d’un intercanvi espontani de missatges via Twitter. El debat obert va tenir lloc a la Institució de les Lletres Catalanes per invitació de la primera. Va ser un tête a tête, però a cinc veus, cinc veus femenines que van començar a parlar a través d’aquesta xarxa social amenaçant de fer un “fang, sang i fetge”  quan es trobessin i que, després de dues hores i mitja de conversa van finalitzar amigablement emplaçant-se a continuar en una pròxima cita.

Sobre les biblioteques i els reptes que afronten va començar a referir-s’hi Carme Fenoll, que va mostrar que té les idees molt clares respecte cap on han d’anar aquests equipaments culturals: “Nosaltres volem servir als lectors d’ebooks”, va respondre a Marisol López que va plantejar-li la provocadora dicotomia bibliotecaris-zombis vs digitals.

Fenoll -que es va declarar “autocrítica al màxim” amb la professió i que va sostenir que “tots els professionals que ens dediquem a tractar amb la informació estem condemnats al canvi”- va avançar durant la conversa dues iniciatives que està tirant endavant.

El primer projecte que espera obrir de cara a la tardor és un concurs per tenir un software que permeti el préstec d’ebooks als socis de les biblioteques. “Cal crear lectors de llibres digitals, obrir mercat”, va afirmar, i va explicar que per això l’estratègia a seguir en la compra de títols -uns 300- seria centrar-se en la ficció i les novetats. Fenoll va advertir que “els lectors ens han passat per davant, i cal recuperar la iniciativa” i, en aquest sentit, va comentar les reticències i actituds d’alguns grans grups editorials i també d’algunes microeditorials per encarar la digitalització. I malgrat reconèixer que als EUA –on van uns quants anys avançats respecte a nosaltres- el model per al préstec bibliotecari tampoc està completament resolt, va indicar que el que sí s’està veient és que no es pot copiar el model del paper i que per aquest motiu estan treballant per consensuar el nou servei amb les propostes de les editorials.

Laura Borràs a la ILC | Foto de Manu Manzano

D’altra banda, Fenoll també va anunciar que es planteja que les biblioteques puguin vendre llibres que els demanin els socis, sempre a través de les llibreries i Liberdrac.

L’anàlisi que va fer Borràs, que a més de dirigir la ILC des del gener és professora de literatura a la UB, experta en literatura digital i creadora del grup de recerca Hermeneia, és que el llibre no s’escapa del canvi de paradigma que està comportant l’arribada de les tecnologies a tots els àmbits de les nostres vides. “Alguns s’ho miren com un tsunami, que ho arrasa tot quan ve però després s’enretira. Doncs no, senyors, el digital ha vingut per quedar-se”, va afirmar mantenint un somriure als llavis que defugia qualsevol tipus de dramatisme, ja que és partidària d’estudiar el fenomen, comprendre’l i analitzar maneres d’adaptar-s’hi en lloc de tancar-s’hi en banda.

Borràs va referir-se, per exemple, a la crisi que viuen les revistes de paper i va indicar que cal revisar si encara s’adeqüen al seu públic tant pel que fa al format com al contingut. Per a ella, cal replantejar-se “què s’ofereix i com s’ofereix”. I va explicar i insistir que és cabdal l’I+D+I mentre a la seva tauleta ensenyava un seguit d’apps literàries i de museus i les meravelles que ofereixen.

Per la seva banda, la Marisol López va avisar que “la cadena de valor del llibre no s’està adequant al que està passant” i per això va considerar que “anem al ‘volum 2’ del que va passar en el món de la música si no hi ha una conscienciació”. Però Carol Huesa va replicar que el món de la música ha comptat amb una avantatge en el procés cap a la digitalització, que ha estat el seu continu canvi de format i suports fins “a la virtualització de l’iTunes”.

En aquest sentit, Borràs va subratllar que “la indústria del llibre ha gaudit durant molts anys d’una comoditat, entesa com a solidesa industrial, sobre un objecte molt estable que ha sofert molt pocs canvis”, però que l’arribada de les anomenades noves tecnologies ho havia trastocat tot.

Cap on ens porta tot això? Segons Borràs ens dirigim cap a un nou escenari on -al marge de tots els canvis que impliqui per a cadascun dels seus esglaons- trobem una màxima que mai no falla: “Amb internet qui no aporta valor a la cadena cau”.

Aquest escenari de futur és precisament el que espera Emma Llensa, que desenvolupa llibres enriquits (apps) per a iPhone, iPad i Android. Per a ella el canvi serà necessàriament en positiu ja que, segons va exposar, actualment qui fa el negoci amb el llibre són els intermediaris, que s’enduen el 60% del que costa, mentre que l’autor només en rep un 10%.

Llensa va reivindicar el rol que estan assumint les petites editorials que, segons va defensar, són les que estan innovant, emprenent i arriscant-se en l’edició de continguts digitals, mentre que les grans editorials s’ho miren. I va compartir la seva sorpresa per la resposta que ha obtingut recentment de les grans empreses: “M’han dit que si no ho fan no és perquè no tinguin diners, sinó perquè no sabrien com vendre-ho”.

Avançada la conversa, la qüestió de les llibreries també va aparèixer. I malgrat que Llensa actualment es dedica a crear continguts digitals que ven a través de la xarxa, va reconèixer que a ella personalment li preocupen les llibreries “i la competència deshonesta” que fan alguns “outlets” de llibres que venen a través d’internet. “Els llibreters especialitzats en art o fotografia, per exemple, veuen com els seus establiments es converteixen en un ‘showroom’”, va lamentar.

Carme Fenoll a la Biblioteca de Palafrugell

Fenoll també va pronunciar-se sobre la salut de les llibreries i va considerar que sobreviuran aquelles en què el llibreter realment faci una feina de recomanar i orientar en la lectura. “Tots tenim al cap 10 llibreters de capçalera a Catalunya i aquest tipus de llibreries, així com les especialitzades, tenen un públic fidel”, va concloure.“Sí, sí, però i el futur de les biblioteques?” va replicar Laura Borràs recuperant el tema d’inici de la conversa. I Marisol López va tornar a posar-hi cullerada adreçant-se a la Carme Fenoll: “Bé, a mi encara no m’has convençut, eh?”. Però ja no hi va haver temps per a més i les cinc tuitaires, després d’haver-se desvirtualitzat, van coincidir que caldria reunir-se de nou un altre dia per continuar-ne parlant.

..........................................................................................................................................................

COM ASSUMIR ELS CANVIS, L'OPINIÓ DE LA KARME ESPART, COM A LLIBRETERA D’UNA PETITA LOCALITAT DE LA COSTA DAURADA

Després de llegir les opinions d’aquestes persones, amb tots aquests càrrecs relacionats directa o indirectament amb els llibres i la seva visió del present i futur pròxim, veig que cap d'elles representa o entén a les llibreries petites, que han de compartir els llibres amb la premsa, revistes, papereria i el que faci falta per poder tenir un establiment obert. És evident que les llibreries i grans magatzems no tenen el mateix problema, per tant, cadascú conta la pel·lícula com la viu.

La pel·lícula que jo veig i em toca no és tan optimista.

Sóc una dona d'una època on el paper era molt important, i crec que l'evolució havia d’arribar també a aquest sector. Que és bona per tots, sobre tot, per tenir la informació més ràpida i plural. És evident que no és el mateix per la nostra generació (50-60) que pels nostres fills i nets. Lògicament, ells tenen una percepció de la informació molt més desenvolupada i, per tant, quina necessitat tenen de portar a sobre llibres tan pesats per llegir?

Encara hi ha romàntics de l'olor i el tacte del paper (afortunadament, sinó ja estaríem plegant més establiments petits,  encara que també llibreries grans de tota la vida han hagut de tancar per la caiguda de vendes).

Nosaltres, els petits, que diem llibreria amb la boca petita, per que no podem tenir tot el que ens agradaria per "aconsellar o triar", que hem de reduir les entrades per que no hi ha prou demanda, ni podem emmagatzemar per que tenim el pagaments a sobre, o per que per ser petits no tenim les mateixes condicions de distribució ni de descomptes que les grans, ni la mateixa possibilitat de fer publicitat o ofertes.

Jo personalment voldria tenir un establiment dedicat exclusivament als llibres de tota mena (novetats, clàssics, especialitzats o de text). Sí he dit de text, això sí que sembla que parli del passat, ja que el present són les ampes, el col·legis o les associacions els que s'encarreguen de subministrar als estudiants petits i universitaris, quan abans aquesta feina i el benefici corresponia a les llibreries.

Com deien les enteses del tema, també crec que el nostre futur està relacionat  amb el de la música (o sigui, amb el tancament de tot establiment petit, i desapareixent els intermediaris).

Nosaltres depenem de les nostres vendes per tenir la possibilitat de que les editorials grans ens ampliïn els descomptes i aguantar-nos amb el que et poden donar les altres distribuïdores, ja que depenem sempre de la venta i de les devolucions, així com de les despeses d’enviament i de devolució.

Sé que el nostre futur té que veure amb la crònica d’una mort anunciada, però deixeu-nos morir amb dignitat, perquè entre uns i d'altres esteu fen de les  "llibreries petites" una espècie a extingir, encara que posem tot l'esforç en posar-nos al dia amb les noves tecnològiques (el que pugui).